Cruising Idea Destroying Muros

Crusing segons les companyes Idea destroyingmuros.info

clica al enllaç per escoltar el audio

Redes 26

El documental “Monogàmia” emitit en Març, amb la intervenció d’ Eduard Punset.
AVIS: El documental de quasi mig hora, crea somnolència, i cau en tòpics com els homes son uns calentorros i les dones, no. Jo no en veig l’heterosexualitat d’ eixa forma, dicotòmica, tant taaaant aborrida, reproductiva i misogèna.

A dia d’ avui en dius de gitar-me amb tu i les posibilitats de NO son molt més petites de que les del SÍ. Seré un home ?

23:41 Moment de dades.

“De 185 societats humanes estudiades només 29 practiquen la monogàmia. D’aquestes 29 només 10 desaproven el sexe fora del matrimoni i l’adulteri.
“De totes les societats humanes que han habitat la terra fins avui, en el 83% s’ha practicat la poligàmia (l’home amb més d’una dona) “

 

Click To Play

 

Aaaaaaahhh i de cors trencats ni uno !!!!

R.A.R.A.S.S. Amor romàntic

Segons R.A.R.A.S.S.

(REDES ANTIPATRIARCALES de REFLEXIÓN y ACCIONES SOLIDARIAS SUBVERSIVAS).

Dins del seu blog : http://rarassfrentealmaltratolesbico.blogspot.com

Extraem un fragment del apartat de : CÓMO DEFINIMOS UNA RELACIÓN DE PODER Y VIOLENCIA : SUS TÁCTICAS DE SOMETIMIENTO >> SOBRE TRES EJES DE OPRESIÓN – NUTRIENTES PARA- Y NUTRIDOS POR- LA VIOLENCIA ESTRUCTURAL :

Pensamos que las especificidades de la violencia y los malos tratos al interior de las relaciones sexo-afectivas entre mujeres /lesbianas se van articulando y sosteniendo principalmente en tres ejes de opresión naturalizada que van entrecruzándose entre sí, en constante movimiento en la vida de las mujeres lesbianas :

(1). La opresión de género y la misoginia estructural (..)

(2). El ideal del “Amor Romántico” -que actúa como base y aglutinante en la violencia de género, juega también un papel en las relaciones de poder entre mujeres / lesbianas, ya que hemos sido socializadas como “mujeres” en un modelo hetero-patriarcal que se viene nutriendo hasta el día de hoy del ideal de “amor romántico”, es decir…mensajes como” el verdadero amor es eterno” “ Si amas de verdad, no importa sacrificarse por la otra persona hasta que la muerte os separe” …”Lo ideal es llegar a fusionarse con la otra por completo” “ Cuando se ama de verdad una llega a olvidarse de una misma para estar por completo fundida con la otra” mensajes introyectados desde nuestra socialización como mujeres, que propician una simbiosis temprana cuando nos comportamos desde el comienzo de la relación como si de verdad tuviésemos necesidad la una de la otra para poder respirar y poder movernos por la vida, formando así, entre ambas, un todo indisoluble, “Toda una vida juntas seremos tú y yo contra el mundo”. El aislamiento de estar en el armario asfixiante y no estar activamente visibles debido a la lesbofobia estructural es un buen caldo de cultivo, para que todos estos mensajes culturales se exacerben todavía más solidificando el aislamiento social y emocional.


(3). La lesbofobia estructural (…)

(4). Otros ejes de opresión estructurales (…)

—–
De pas …
LÍNIA D’INFORMACIÓ I SUPORT CONFIDENCIAL
DAVANT LA VIOLÈNCIA EN RELACIONS SEXE-AFECTIVES ENTRE DONES / LESBIANES
0034 . 963.917.850

Nadia Rosso

La monogàmia com a predefinitòria de l’amor; el poliamo ¹ com estratègia política

Nadia Rosso

Aquest text es va gestar gràcies a la meva experiència en el passat Encuentro Lésbico Feminista de Latinoamérica y el Caribe (ELFLAC), a Guatemala, i sorgeix com una necessitat de proposar noves estratègies polítiques, i especialment, noves estratègies de relacionar-nos com a feministes lesbianes.

He de començar dient que el taller de poliamor realitzat a l’ELFLAC va tenir valuoses participacions que van propiciar aquesta reflexió. Com sempre, cap idea té drets reservats i sempre en devem un poc a qui ens precedeix i a qui ens acompanya. També voldria aclarir que no definiré ni explicaré aquí què és el poliamor o què planteja la ruptura amb la monogàmia obligatòria

Començaré amb la noció que va plantejar Marian Pessah en aquest taller: no utilitzar el terme poliamor, sinó ruptura amb la monogàmia obligatòria. Existeixen dues raons per fer-ho: una, perquè no es tracta únicament de relacions amoroses, sinó també de relacions ocasionals que involucrin només quelcom eròtic o sexual, per exemple.

I aquí agrego: a vegades, els discursos poliamorosos cauen en un pensament moralitzador que reivindica només les relacions amoroses compromeses i duradores… en fi, relacions del tipus que estan legitimades socialment. Com una espècie de relacions monògames simultànies. I llavors es diu que el poliamor no és promiscuïtat, que no té res a veure amb les relacions casuals sinó amb les relacions compromeses, estables i duradores.

Aquí entra la pertinent declaració de Mirla Hernández: Si la promiscuïtat és triar lliurement sobre la meva sexualitat, viure-la sense embuts amb qui i quan jo vulgui, llavors, reivindiquem la promiscuïtat. En aquest sentit, s’aporta a la discussió el fet que històricament s’ha negat a les dones el dret al lliure exercici de la seva sexualitat, amb qui vulguin, quan vulguin, totes les vegades que vulguin, i gaudint del seu propi cos. La crítica va enfocada al fet que fins i tot avui en dia, les relacions eròtiques o sexuals només els són permeses a les dones si estan lligades a l’amor, i millor encara si ho estan a una relació amorosa estable. Des d’aquest punt de vista, la Marian proposa deslligar l’amor de la sexualitat, ja que no sempre van junts.

La segona raó és que parlar de la ruptura amb la monogàmia obligatòria és usar un terme més polític que “poliamor”, ja que fa referència directa no només a relacionar-se amb més d’una persona simultàniament, també posa èmfasi en el fet polític de trencar amb la monogàmia obligatòria com a institució.

Amb aquestes dues nocions com a punts de partida, explicaré la meva perspectiva sobre aquests temes, per després fer-la aterrar com una estratègia política per al moviment lèsbic feminista, o en tot cas, per a un moviment lèsbic feminista.

Quan vaig escoltar per primera vegada la paraula poliamor, em va sonar bastant cursi. A poc a poc em vaig acostar a la teoria i em va semblar simplement lògica. Jo ja havia coquetejat amb la idea que la monogàmia era una institució restrictiva i absurda, però mai havia trobat una interlocució que em fes sospitar que jo no estigués una mica trastocada. Certament, les perspectives polítiques eren les que més em cridaven l’atenció, molt més que les que es referien simplement a la possibilitat de tenir més d’una parella simultàniament. I llavors vaig començar a adonar-me que el discurs dominant sobre el poliamor s’empiocava en profundes perspectives molt importants. Especialment en molts espais de la perspectiva feminista, fet que jo considerava inconcebible. Afortunadament, en les meves recerques vaig topar amb Desobedientes, llibre que compila meravellosos textos que van des d’experiències personals fins a posicionaments polítics sobre el poliamor, l’amor lliure i el sexe casual entre lesbianes llatinoamericanes, com diu el subtítol d’aquest llibre.

A partir d’aquí vaig començar a entendre que la institució de la monogàmia no és només una altra forma d’opressió vers les dones, no només una forma de restricció i coartació de la seva llibertat, un mecanisme de regulació de la parella en quant a institució nuclear de la re-producció d’éssers humans; sinó també un dels mecanismes de legitimació de la violència vers les dones i, sobretot, un mecanisme obstructiu de la sororitat entre dones. En aquest últim punt em centraré en aquest text.

El terme sororitat es refereix al vincle afectiu i el sentiment de germanor entre dones. Distint, certament, de la fraternitat de la que es pot fer una analogia amb els contractes patriarcals que fan els homes constantment.

El sistema patriarcal tenia múltiples mecanismes per evitar la sororitat entre dones, ja que aquesta seria una perillosa amenaça per la manutenció del sistema patriarcal d’opressió. Ara poso sobre la taula que també la monogàmia és un dels mecanismes més forts per evitar la sororitat entre lesbianes.

S’ha analitzat molt des del feminisme el sentiment de rivalitat que es crea entre les dones, ja que es concep els homes com un bé necessari que cal obtenir per tenir vàlua i que cal conservar costi el que costi. En aquest sentit, qualsevol dona és una possible rival. Podria pensar-se que aquests mecanismes no operen entre les lesbianes, ja que no busquem un home per a validar-nos. Tot i així, sabem que dintre de la comunitat lèsbica i les relacions entre dones, també reproduïm aquests esquemes patriarcals.

Efectivament, també les lesbianes percebem altres lesbianes com a potencials rivals, especialment en l’àmbit de les relacions de parella. Les lesbianes no estem exemptes de la concepció que ens han inculcat des de petites: una dona sola, no val res. Una dona amb un home, com a mínim, ja existeix. I nosaltres pensem: una lesbiana sola no val res. Una lesbiana amb una altra lesbiana, ja existeix. També estem inserides en aquesta lògica de parella, que jo anomeno emparellament compulsiu.

Aquesta noció no està deslligada de l’estructura monògama. Pressento que totes tenim també una estructura de pensament monògama. Això significa que tot el que comporta la monogàmia: control, gelosia, possessió, desinviduació, simbiosi… ho traslladem també a altres aspectes de la vida.

Ens hem adonat que el concepte que tenim de l’amor –almenys el que es refereix a la parella- està també construït pràcticament en la seva totalitat en funció de la monogàmia? Per què quan es parla de l’amor d’amigues o amor als fills, per exemple, sembla com si parléssim d’alguna cosa totalment diferent a l’amor de parella?

Posaré un exemple senzill. Fa uns dies, navegant per les curiositats de la meva llar familiar, vaig trobar un llibre de la meva mare titulat “El tresor de l’amistat”. El meu morbo infinit em va convidar a llegir-lo. Envoltades d’imatges florides i bucòliques, es trobaven petites frases que descrivien l’amistat.

La noció general d’amistat es centra en un amor que sobreviu a les distàncies, que comparteix moments feliços i dolorosos, que és empàtic i escolta sense jutjar, que s’alegra per la felicitat i els assoliments de l’altra persona, que camina per un sender diferent però comparteix coses en comú.

Sempre he sentit a parlar de l’amistat com una relació bastant positiva i constructiva per a les parts involucrades. Per què serà que l’amor romàntic sempre se’ns pinta tan tortuós? M’atreviria a dir que l’ideal d’amor romàntic s’assembla molt a una malaltia. I per això, em remeto de nou a fonts populars. Les cançons d’amor tenen un discurs molt similar, que transcendeix gèneres musicals i cultures:

“Nunca te irás/ …/No escaparás/ Soy tatuaje en tus recuerdos/Te quedarás/ Soy el dueño de tus sueños/ No habrá final/Me verás siempre en tu espejo/Sabes muy bien/Nunca te diré adiós…” (Max Torres, Nunca te diré adiós, Puerto Rico, Salsa)

“Well I’d rather see you dead, little girl, than to be with another man/ You better keep your head, little girl/or I don’t know where I am/You better run for your life if you can, little girl/ hide your head in the sand, little girl/ Catch you with another man and that’s the end, little girl.” (The Beatles, Run for your life, Anglaterra, Rock & Roll)²

Every breath you take/Every move you make/Every bond you break/Every step you take/I’ll be watching you/Oh, can’t you see/You belong to me/How my poor heart aches/With every step you take”³ (The Police, Every Breath You Take, EEUU, Pop)

“Sólo vivo por el/mientras quiera serme fiel/ese hombre/Y le doy cuanto soy/lo

que tengo se lo doy/a mi hombre/Si me pega me da igual/es natural/Que me tenga
siempre así/porque así le quiero/Ya no tengo corazón/Le intento olvidar/y me dejo
convidar/por los hombres/Pero no puede ser/porque solo soy mujer/pa’ mi hombre.
Si me ofrece su amor/le perdono lo peor/a mi hombre.” (Sara Montiel, España, Mi
hombre, Balada)

“Unas nalgadas con pencas de nopal/ es lo que ocupas por falsa y traicionera/ una

lección es lo que te mereces” (Alejandro Fernández, México, Unas nalgadas, Ranchera)

Sembla ser que el que s’ha tendit a anomenar “amor romàntic” té una càrrega de sentiments negatius, dolor, patiment, una forta càrrega de dependència mútua, pèrdua de la individualitat i fins i tot pèrdua de vàlua sense la parella. Però sobretot una inevitable càrrega de possessió i gelosia, legitimats per aquesta noció de pertinença cap a la parella. Tota aquesta construcció forma part del sistema patriarcal, heterosexista i monògam, i està present en totes les cultures occidentals hegemòniques. Els exemples pertanyen a països de Llatinoamèrica, però també a Europa i els Estats Units. La colonització arriba fins a conceptes que semblen tan íntims i únics com l’amor.

Exemplifico ambdós concepcions de l’amor perquè m’agradaria que participéssim en la reconceptualització de l’amor.

Algunes lesbianes hem construït una forma diferent de crear llaços i vincles afectius perquè, d’una banda, la “família” sanguínia moltes vegades no representa per nosaltres aquest lloc de confiança, suport, comprensió i amor; i de l’altra, ens hem adonat que el conte de fades de trobar una parella, casar-se, tenir fills o mascotes, i viure felices per sempre, ni ens funciona ni ens sedueix. En aquest sentit, per moltes de nosaltres les amistats són bàsiques per a la nostra vida, es converteixen en la nostra família d’elecció i el lloc des d’on ens vinculem.

I per què? Justament perquè ens hem adonat que les versions publicitades de les relacions humanes no ens convencen. La família sobreprotectora-nucli d’aprenentatge de prejudicis i de reproducció d’esquemes socials- que no accepta els seus membres en la seva diversitat sinó que intenta, costi el que costi, suprimir les seves diferències rere una “convivència sana”-; i les relacions de parella que impliquen codependència, violència, possessió, coartació de la llibertat, sacrifici i col·locar els projectes individuals darrere d’un projecte en parella, no ens convencen com a punts de partida de les relacions interpersonals.

D’aquesta manera, vam buscar des de l’amistat, que ha estat la menys regulada socialment, construir noves formes de vincular-nos: en la llibertat, el respecte, l’empatia, la sororitat i l’equilibri entre individualitat/col·lectivitat.

Però torno aquí al punt central: per què el vincle afectiu amorós que hi ha en les relacions amistoses, que té tants elements positius per al benestar de les persones involucrades, es concep només per a les relacions amistoses?

És ben sabut que “l’amor” ha hagut de ser regulat per l’Estat, perquè és un sentiment que trenca amb tots els esquemes socialment establerts.

Sempre ha estat una molèstia per a l’Estat que la gent s’enamori, doncs ho fa sense respectar les diferències racials, socials, generacionals, de classe, de sexe ni gènere. Les persones sempre s’han enamorat independentment d’aquestes barreres socialment creades. És per això, i per la reproducció d’éssers humans, que s’han regulat tan estrictament les relacions sexo-afectives, mitjançant el matrimoni i la monogàmia obligatòria. El matrimoni ha regulat amb qui sí i amb qui no es pot relacionar sexo-afectivament una persona: històricament s’han restringit els matrimonis entre classes socials, entre races o entre el mateix sexe. És clar, però, que aquesta regulació és relativa, ja que les relacions eròtico-afectives sempre han existit fora de la norma i la regulació.

Tot i així, difícilment aquestes han escapat al discurs hegemònic occidentalitzat de què és l’amor. Si no es poden regular totes les relacions sexo-afectives mitjançant el matrimoni, sí es poden regular mitjançant discursos monogàmics hegemònics. Una mostra d’això són, justament, els exemples que anteriorment he exposat. La conceptualització de l’amor romàntic està subjecta invariablement a aquests discursos directament relacionats amb la monogàmia, les estructures jeràrquiques, la possessió, la gelosia, la codependència, la pèrdua d’individualitat, en fi.

I aquesta hegemonogàmia és tan forta que, fins i tot en els discursos dissidents i crítics al sistema, el qüestionament de la monogàmia obligatòria hi és pràcticament absent. A més a més, el problema consisteix en que en tractar-se d’un assumpte psicoafectiu, trencar amb la monogàmia no és tan senzill com qüestionar el discurs heteromonògam normatiu, sinó que requereix també un ardu treball personal i un procés de canvi intern. Potser per això poques persones s’han aventurat a dur-lo a la pràctica fins i tot quan ja coneixen la teoria.

Més enllà d’això, existeixen cada dia més persones que qüestionen l’obligatorietat de la monogàmia, la institució de la parella, la forma en la qual hem construït el nostre concepte de l’amor romàntic i l’estructura de les nostres relacions partint d’aquesta noció.

A partir d’aquest qüestionament, proposo que se’m llegeixi, amb el coneixement que no al·ludeixo aquí a l’amor romàntic quan parlo d’amor, sinó a aquest amor sororal com el que reconeixem en l’amistat. Aposto per la reconceptualització de l’amor com a vincle afectiu, de complicitat, de reconeixement, de sororitat, de respecte i de desig de benestar de l’altra persona. Deslligo el concepte de la tradicional gelosia, de les precondicions, precontractes, prerrequisits i preconceptes, tots aquests elements que -es creu- es donen per suposats en una relació amb tints eròtics.

Torno ara a un punt inicial: la ruptura amb la monogàmia obligatòria inclou, a més de les relacions amoroses, les relacions fortuïtes o ocasionals, les relacions només eròtiques o sexuals.

I llavors agrego a la discussió: quan es tracta de relacions entre lesbianes feministes, que veuen a l’altra no com un objecte per satisfer el seu plaer, sinó com una subjecta amb qui compartir plaers, no podríem parlar d’un vincle amorós, per més efímer i momentani que aquest sigui? Entenc que es parli de sexe sense amor, sobretot en relacions heterosexuals jeràrquiques, on es concep un subjecte i un objecte, on no hi ha cap interès en l’altra persona, sinó només en satisfer un desig individual. Però quan parlo de relacions horitzontals entre dones, en les quals, sí, es busca satisfer un desig, però sense percebre l’altra com un objecte, llavors el plaer propi també comporta el plaer de l’altra, la cura, la complicitat, el compartir-se i compartir entre els cossos el gaudi i el plaer. Aquí, penso jo, pot existir la complicitat, la sororitat, el respecte, i llavors també un vincle afectiu. Perquè ens han fet creure que l’amor és un, aquest que ens reciten en les cançons d’amor i desamor. Però l’amor també pot ser un altre, i aquest altre pot existir en una nit i prou. Una trobada eròtica de només una nit (o un matí, o una tarda) quan es construeix sota aquests termes no patriarcals, no jeràrquics i no monogàmics, constitueix en si mateix un acte amorós (i de resistència, fent referència al tema que allò personal és polític).

Per què parlo d’això quan em refereixo al moviment lèsbic i una estratègia política? Múltiples discussions giren entorn a la identitat lèsbica i a definir/decidir quins són els punts que ens uneixen com a moviment. Què és una lesbiana? Qui és lesbiana? Sembla que estem esgotant les nostres energies en obtenir una definició gairebé científica referent a això, amb atacs d’essencialisme d’una banda, i de postmodernisme per l’altra.

.

Certament jo no tinc una resposta referent a això, i també dubto que hi hagi una resposta referent a això. El que sí sé, i ho dic per qüestions empíriques més que teòriques, és que a l’ELFLAC sí que hi va haver moltes coses que ens van unir. Curiosament no eren les que es plantejaven en les plenàries ni en les discussions principals, ni en les taules. Eren les que compartíem a l’hora de menjar, als passadissos, fent fila per entrar al lavabo, als trajectes, a les festes. El que crec que encara ens uneix és, precisament, aquests vincles afectius, amorosos, sororals, empàtics i sí, també eròtics.

Mentre no puguem veure els altres com parells, és a dir, en empatia i re/coneixement, no podrem mai dialogar entre nosaltres. Si existeix una barrera afectiva i veig a l’altra com una desconeguda, algú llunyà de mi a qui no conec i per tant a qui no vull, llavors existeix la possibilitat d’acusar-la, titllar-la d’enemiga, i així bloquejar qualsevol tipus de diàleg o consens.

És ara on torno a un punt important: l’amor sempre ha estat un problema per al sistema social regulatori (heterosexista, patriarcal, lesbofòbic, monògam). Perquè, com he esmentat abans, és l’amor que, a la pràctica, aconsegueix trencar amb el racisme, classisme i altres distincions creades des del sistema. És aquí el lloc on es poden construir nous discursos i es poden enderrocar aquestes barreres. És des d’aquest vincle on es poden transcendir les discriminacions apreses.

Per què no partir, llavors, del vincle amorós entre dones per construir la resistència, per estimular si no el, un moviment lèsbic feminista? Quan parlava de la monogàmia obligatòria com obstructora de la sororitat lèsbica, també em referia a aquest aparell hegemonògam com a formador d’una estructura de pensament que també ens evita contemplar la possibilitat de poliestimar, o multi-estimar… La rivalitat instaurada entre les dones i que evita la vinculació amorosa entre nosaltres és també provocada per l’estructura monògama de pensament, que forma part del sistema patriarcal. Com a tal, és insuficient criticar l’heterosexisme sense criticar la monogàmia obligatòria.

La monogàmia predefineix l’amor i predefineix les relacions amoroses. Si redefinim l’amor i les relacions amoroses a partir d’un pensament no-monògam, podríem concebre la possibilitat que totes les lesbianes feministes treballant en conjunt podem tenir vincles amorosos entre nosaltres -siguin aquests del tipus que siguin, del tipus amorós-amistós, amorós-eròtic… en fi, les etiquetes són insuficients i fins i tot innecessàries, ja que podria dir-se que hi ha tans amors distints com vincles amorosos entre les persones-.

Partint d’aquí, sense una concepció heteromonògama dels vincles amorosos, les lesbianes no som rivals que competim per l’amor d’una dona, sinó còmplices, germanes -incestuoses, si es vol- que compartim aquest vincle de diferents maneres, i ho utilitzem com a motor impulsor de la nostra lluita, com a lloc de resistència però també com a lloc de seguretat, de pertinença, de suport i confiança.

I això està lluny de ser una tasca immediata o senzilla. És necessària, d’inici, la disposició a qüestionar i reflexionar sobre la nostra estructura de pensament monògama, la nostra forma de relacionar-nos i la nostra preconcepció dels vincles amorosos.

Per no concloure amb un panorama tortuós, acabo dient que a l’ELFLAC vam tenir espai per fer un taller de poliamor. En aquest taller, així ho sento, es va assolir una convivència respectuosa, sense violència, un diàleg enriquidor i una energia constructiva impressionant. Una mostra d’això va ser el desig de les participants de continuar-lo els dies següents en la trobada. Fet que posava de manifest la necessitat de reflexionar i compartir aquests temes, de la voluntat de continuar amb aquest treball crític, però també la comoditat que sentíem les participants en aquest espai. I per què no agregar, que en els espais lúdics de les festes, els vincles poli, multi-amorosos es van reforçar, possibilitant prometedors projectes, col·laboracions, propostes i energies per construir i transformar.

Per què no s’aprofita aquesta energia, que és la que va permetre que jo escrivís aquest text, per centrar-nos en aquest tema? Si algú es va sentir còmode en el taller de poliamor, si algú va sentir que era un espai segur fora de les violentes discussions de les plenàries, si algú sent que vincular-nos amorosament entre nosaltres és el punt de partida necessari per al treball polític, si algú més sent que la ruptura amb la monogàmia obligatòria és un punt essencial de partida per reconstruir les nostres relacions i vincles… llavors l’ELFLAC va donar a llum una possibilitat.

No només es tracta de sororitat, d’amor lliure; no tan sols parlo de la ruptura de la monogàmia obligatòria, sinó d’un autèntic poli, multli i irrestricte amor entre dones com a punt de partida per a un moviment polític lèsbic feminista.

La força creadora dels vincles amorosos entre dones és una energia inesgotable que podríem aprofitar. I tot està per construir-se, però hi ha una escletxa de llum en el camí.

1Utilitzo diferenciadament el terme poli-amor, reconceptualitzat del concepte poliamor

2Prefereixo veure’t morta/nena petita/que amb un altre home./ Intenta no perdre el cap, nena, o no responc dels meus actes, si pots és millor que corris per la teva vida, nena, amaga el teu cap en la sorra, nena, si et trobo amb un altre home, és la fi, nena.

3Cada cop que respiris, cada moviment que facis, cada vincle que trenquis, cada passa que facis, t’estaré observant. Oh, què no veus, que em pertanys? Com pateix el meu pobre cor amb cada passa que fas.


……
Per gentilesa de Lehendarkadi
Gràcies ReMacu

Ludditas Sexuales

Anar a descarregar
Programa de radio de Ludditas Sexuales  “Especial San Valentin”
ludditassexuales@gmail.com
www.ludditassexuales.wordpress.com
www.ludditastexxxxtuales.blogspot.com
http://www.unaradio.com.ar/c/programas/ludditas-sexuales
http://www.ivoox.com/podcast-podcast-ludditas-sexuales_sq_f12677_1.html

1a Intervenció

Primera intervenció al medi urbà, eixim dels llibre i de la pantalla, per transgredir al medi extern. Com poder donar forma a aquest garbuix d’ idees ?

Ens detenem en la por, cultura de la por, que traslladat a la vida quotidiana, podem aplicar-la, en les relacions personals. Aleshores, una forma de poder-la vulnerar és procedir a fer-la pública, comuna, accessible, una forma de familiaritzar-se en preguntes que no solen eixir a la llum, preguntes com “vols que dormim juntetes?”, preguntes tan simples i banals com aquesta.

Forma de trencar amb l’estabilitat i la seguretat d’ un context.

Aleshores, elaborem uns cartells, fets a mà un a un ( quasi sembla com la resposta “d’espetxa” d’ una psicòpata “apantojà”)*, perquè son preguntes que ixen des de la intimitat a l’ exterior. I ens disposem a penjar-les pel barri.

Altre tret que cal destacar, es la importància de ser en femení. Per la qual cosa evoca al lesbianisme. Tècnica poc emprada ( mai n’he vist ninguna) per a fer eslògans d’ aquest camp). va en diminutiu per donar-li un caràcter tendre en aquest cas. D’ aquesta forma fem visible les relacions entre dones.
Actualment estem confeccionant més eslògans, per fer-ne ús pròximament.

Algunes imatges.

 

 

 

 

 

*En aquest sarcasme posem a la vista el prejudici, en el qual ja anem predestinades a que el NO, no es pot encaixar de forma natural i tranquil·la.
Que a cas un SÍ, no podria donar lloc a una reacció semblant

De moment tenim:

Relacions obertes. Del personal al polític. CCC.

Relacions obertes . Del personal al polític:
Revolució quotidiana i llibertària

Clarisse Chiappini Castilhos.
Aquestes són lliures reflexions sobre dimensió política de vivències personals. Em proposo fer un pont entre el personal i el polític, destacar la importància de la revolució quotidiana, de comprendre col·lectivament els nostres dolors, èxtasis i alegries situar-los en el moviment de transformació social. En la construcció d’una societat no patriarcal i “més enllà del capital”, com diria el mestre Mèszaros. No hi ha aquí cap rigor científic, és una explosió d’idees que van sortir dels meus cúmuls vivencials.
Des del meu punt de vista, defense els següents punts:
-Una de les institucions bàsiques del sistema patriarcal capitalista és la família hétero monogàmica.
-La pedra fonamental per al manteniment de la família hétero monogàmica és la fidelitat de la dona.
-Les famílies lesbianes reprodueixen aquesta norma.
-La idea que sexe sense amor és puteria -norma vàlida només per a les dones- és també una eina poderosa per al manteniment de la monogàmia obligatòria.
Aquesta proposta de discussió té base en llargues converses amb Marian Pessah i també amb altres amigues i companyes de molts espais i moments.
…

Alguns antecedents històrics i personals

…Per entendre el rol de la monogàmia en la reproducció del sistema del sistema patriarcal capitalista cal reflexionar sobre la família tradicional *burgesa des d’una mirada històrica. El propi marxisme ens mostra que la família *monogámica es va formar per garantir la transmissió de les herències generades per l’acumulació d’excedents.
El nucli familiar monogamic patriarcal va definir rigorosament el paper exercitat per l’home i la dona, rols que sempre ho van col·locar a ell en l’esfera del poder . És justament en la família que s’entrellacen de manera profunda el polític i el personal. On allò que cridem revolució quotidiana adquireix sentit.
En el capitalisme aquesta estructura va caure com a anell al dit, afavorint nítidament la reproducció de la plusvàlua. De quina forma? L’acció de les dones en el sistema familiar va contribuir i contribueix a reduir el cost de reproducció de la mà d’obra i així menors salaris són necessaris per a la classe obrera. La fada de la llar cuida de l’alimentació, seguretat, educació, i benestar de la família ; tot això sense rebre un centau a canvi. Afegim també que avui dia la majoria de les dones estan inserides al mercat de treball exercint dobles o triples jornades i són pitjor remunerades que els homes.Aquesta estructura de funcionament té raó material: la transmissió de l’herència i la reducció del cost de la reproducció de la força de treball.
Per què perdura en el temps la estructura familiar monógamica? Sens dubte, gràcies a la seva funció ideológica , el seu simbolisme de felicitat, la única forma possible de benestar. La ideologia de la “família monogámica feliç” és tan poderosa com altres representacions socials. És tan poderosa com l’autoritat patriarcal, la protección materna, i les seves macro-equivalents, l’Estat i les institucions. Aquestes representacions són l’instrument més eficaç per impedir la fi del sistema econòmic que es reprodueix a través de la destrucció material, de l’aixafament de les idees i de la violència.
Per Mészáros, l’aspecte més important de la família és la perpetuació i la internalització dels valors que no permeten contestar a l’autoritat del capital, que determinen què actituds permeten que els individus siguin acceptats com a normals, en comptes de desqualificats per comportament no conformista.
Com va succeir en el socialisme real? L’avantguarda de la revolució russa, coherent amb la concepció marxista de la família, va organitzar comunes per substituir el nucli familiar tradicional. Allí estava la pionera Alexandra Kollontai, amb tots els límits propis d’una pensadora immensa en un procés revolucionari.  Infeliçment, aquesta revolució va ser absorbida pel poder patriarcal i banyada a les seves llars i política es transformés novament en un joc d’articulacions personals.  El moralisme capitalista va ser transformat en un moralisme socialista , ple de regles i controls ideològics. Tot el que era estrany.com l’amor entre persones del mateix sexe- era considerat desviament burges. Gairebé cent anys després , les russes i els russos continuen unint-se en famílies tradicionals i repressores. Tal estructura solament es valida amb l’ajuda de la monogàmia imposada.

Les generacions lluitadora dels anys 60′ i 70′ presenten una visió més avançada del socialisme real. La seva meta ha estat la transformació plena de l’economia , la cultura i els valors; la revolució sexual. La crítica s’estenia de l’anomenat marxisme vulgar (economicisme) a la psicologia freudiana (civilització és repressió). La creació d’una nova societat no passaria amb prou feines per la col·lectivització dels mitjans de producció , era necessari crear una nova ideologia , un nou quotidià.

La revolució quotidiana i la lesbianitat

Sabem molt bé per on el socialisme real/patriarcal ens va conduir. Coneixem perfectament els efectes personals i socials del dogmatisme moral de la família tradicional . La història de la família és la història de la repressió de la creativitat, de la sexualitat i del plaer.
La família nuclear monogàmica servia , i encara serveix, per controlar la libido humana ( en particular de la dona); per reprimir el seu desig, principal font de la imaginació i la creativitat; per a la fabricació una infelitat que genera silenci i submissió. Submissió necessària per a la reproducció del capital i del món de dominació patriarcal. El somriure, l’alegria i la irrerència són obres del domini i han de ser eliminades i controlades per la culpa.
Desobedientes. Experiencias y reflexiones sobre poliamor, relaciones abiertas y sexo casual entre lesbianas latinoamericanas. De N. Mogrovejo Aquise- m.pessah- Y.Espinosa Miñoso- G. Robledo (Eds.) Ed. En la frontera

Contra la parella, Plenilunio núm. 19

Contra la parella

Quan el poder aconsegueix reproduir-se en els nostres gestos més íntims, no hi ha possibilitat d’escapatòria. La nostra vida queda llavors truncada des de l’arrel. No podem destruir el poder sense construir-nos en el mateix procés com a éssers lliures que s’expandeixen els uns amb els altres. Desmuntant el vell principi cristià “la teva llibertat s’acaba on comença la de l’altre”, afirmo que la teva llibertat i la meva llibertat s’expandeixen conjuntament.
Aquí ens topem amb les idees que vertebren les nostres relacions: l’amor, el sexe, la llibertat, la parella, etc. Més que no pas idees, idealitzacions sobre les que el sistema publicitari del poder s’obstina en manipular, promoure i transferir universalment als cervells dels consumidors de la societat de l’espectacle. Costa de creure que tots aquests esforços no tinguin uns propòsits determinats. Tot aquest bombardeig publicitari no és un simple joc innocent. A què es deu aquesta obstinació en exaltar la parella per sobre de les modernes adaptacions com ara les parelles de fet o les parelles homosexuals? Doncs perquè la parella és fonamentalment una institució político-econòmica i policial. Es sustenta en un projecte econòmic per a tota la vida. Des de que s’institucionalitza com a tal, es comença a exercitar la mentalitat policial que caracteritza al company/a, adoptant el paper de censor dels comportaments que puguin fer perillar l’estabilitat econòmica. El desig i el risc es converteixen en fantasmes de si mateixos.

Podríem pensar que sols es tracta de la castració de la nostra sexualitat, de la passió engabiada en un sol llit, de reproducció responsable, i que aquest és l’únic preu que paguen els carcellers. Però la seva castració va molt més enllà. Es tracta del poder convivint en l’intimitat de les relacions, despersonalitzant, uniformant, interioritzant la necessitat compulsiva de consumir amor, institucionalitzant l’esclavitud. El poder vol transformar els éssers desitjants en éssers malaltissos, dependents, possessius. La monopolització de l’afecte, les atencions i les bromes de l’altre/a el/la converteixen en la nostra parella. Li poden donar mil noms a aquest contracte, pot adoptar mil noves variants que li donguin color, però en realitat, la parella està allà on dos es converteixen en un i deixen de ser persones per esclavitzar-se l’un a l’altre. Un pel seu valor de consum—satisfacció? I l’altre aixafat pel seu propi paper. La fidelitat a aquest contracte és un crim contra l’humanitat. La parella és la presó dels desitjos de la solidaritat, i suport mutu, de les aspiracions de canviar aquest món definitivament. És el model de família elegit per segles de patriarcat i compleix la seva funció.
I els fills? Els fills són aquells éssers sacrificats en l’altar dels petits compromisos; la futura extensió de la parella; la perpetuació en el temps del projecte econòmic; obscur desig de “la permanència” en la memòria i la futura esperança de que la vida hagi valgut la pena. Perquè hem de protegir-los cristianament de la tràgica tensió, del conflicte permanent que existeix entre la complexitat dels nostres desitjos i els seus, i la simplicitat de les normes socials imposades? Solucionarem alguna cosa respectant les normes dels vells, sufocant les nostres aspiracions de felicitat, aplaçant-les. Els seus sentits i els seus sentiments són maltractats, coaccionats des de petits, tal i com ho foren els nostres, per adaptar-los rígidament a allò que ha de ser un home o una dona i la parella. Aquí ja no es discuteix res, tan bon punt perceben el que han de percebre i senten el que han de sentir, ja no hi ha més realitat, no hi ha altra possibilitat que aquest horrible món. Després de la parella queda un reguerol de vides frustrades, de pensaments avortats, d’esquerdes que s’embussen per les obligacions dels petits compromisos.
La destrucció del poder implica la destrucció de totes les institucions creades pel mateix, inclosa la parella. És necessari revolucionar la nostra forma de pensar i actuar, però també de sentir. No n’hi ha prou amb reivindicar únicament l’amor lliure, no es tracta únicament de creure o no creure en la fidelitat, com qui creu o no creu en Déu. Atacar l’institució de la parella és un clar acte d’apologia de la vida, d’afirmació del propi individu com a ésser lliure, com a ésser desitjant, a partir d’aquí s’obren infinits camins per recórrer.

Plenilunio núm. 19

Gayle Rubin

Gayle Rubin , “Reflexionant sobre el sexe: notes per una teoria radical de la sexualitat” de 1989.
Diagrames extrets del llibre :

Llibre complet a :  http://webs.uvigo.es/xenero/profesorado/beatriz_suarez/rubin.pdf

Document de M. Barbosa

No a la monogàmia obligatòria! de Mónica Barbosa

A partir d’una anàlisi de les accions de la “Rede Relaçõés Livres” -organització de Porto Alegre, Brasil- que milita per la no-monogàmia, es busca valorar els actuals processos de normalització de l’afectivitat i de la sexualitat.

Per què el privilegi de “la monogàmia” és pot qüestionat fins i tot pels mateixos
discursos que es proposen qüestionar la heteronormativitat?
La monogàmia és una forma legítima per expressar l’amor o la seva legitimació serveix per atendre a un model social capitalista que va trobar en la idea de “família” la seva unitat mínima?
Què busquen els nous agents socials que militen contra la monogàmia obligatòria?
Quin és el lloc dels no monogams en la lluita pels drets sexuals?

Document complet en el seguent enllaç:

http://generatech.org/sites/default/files/articulo_final.pdf

Fonamentant les bases d’ una lluita anticapitalista contra la monogàmia

Adjunt pdf del blog “Difon la idea”. El text <Fonamentant les bases d’una lluita anticapitalista contra la monogàmia.>  Hi han més textos interessants d’aquesta temàtica en www.difonlaidea.tk

http://difonlaidea.files.wordpress.com/2011/01/fonamentant-les-bases-duna-lluita-anticapitalista-contra-la-monogamia1.pdf

El amor és heterosexual

Perquè no “poliamor” ?

Decirle que si al sexo no es decirle que no al poder
Michel Foucault  Del mismo modo que la identidad masculina o femenina se adquiere por un proceso performativo de repeticiones de códigos que nos preceden y nos determinan (Butler), aprendemos a sentir y a desarrollar afectos bajo el referente de “el amor”. Como si fueran las únicas gafas de que disponemos para ver el mundo, para sentir, para establecer vínculos, para vivir en sociedad. Todos monolingües, hablando el lenguaje universal del amor. Pero hay más lenguas, la política se escribe desde lo intraducible, desde lo incomunicable, desde códigos secretos que tenemos que inventarnos. Babel contra el amor. El amor nos vuelve codificables, comprensibles, integrables, normales. La subversión pasa por otro sitio: que no sepan qué idioma hablamos.
Si queremos desafiar y subvertir el orden social y sexual en que vivimos, hay que acabar con el amor. Desprenderse de esa costra babosa, almibarada y ñoña donde perecemos como moscas en la miel.
Como decía Audre Lorde: “No podemos destruir la casa del amo con las herramientas del amo”.

El amor es la herramienta del amo. Estaba escrito, pero no lo veíamos: AMOr.

Javier Saéz

 

La resta del article :  http://www.hartza.com/amorhetero.htm